Després d'haver-me reincorporat a la feina aquest passat dilluns i de no haver dormit més de dues hores seguides des de fa no se quan... avui, quan els dos petits i en Robert dormien, va i se'm acud que necessito EXPLOTAR. Després de dos minuts, he decidit que no es una bona solució, necessito quelcom que m'ajudi a canalitzar. Canalitzar la son, la impotència, les pors, el cansament, la ràbia (si, això també) i l'alegria i la joia de tenir fills. I és que per molt que busquis ajudes externs, que llegeixis, que t'informis... al final ningú et dona una solució a com portar la maternitat Cada nen es únic, i senzillament és un fes-t'ho com puguis, i utilitza el millor dels sentits, el comú.
Per tan, aquest blog no pretén ésser un manual, ni una guia, ni una ajuda per ningú. Simplement un recull d'experiències i situacions, el recull dun dia a dia d'una mare normal i corrent, anònima, com tantes altres.
Tinc dos fills, l'Emma de dos anys i en Jac de 4 mesos. Preciosos, són el meu mon, però des de que els tinc, sobretot des que tinc en Jac, no tinc vida, m'he convertit en un progenitor. Jo feia alpinisme, anava a correr per muntanya, feia ioga i meditació, pintava cuadres, viatjava un munt, tenia temps per llegir, per sortir, per quedar amb les amigues. Amb l'Emma vaig poder continuar anant a correr, amb en Jac ja no em queda res d'aquella vida. I si, tot i que ara soc molt feliç, a vegades la trobo a faltar. Abans em sentia culpable per trobar-la a faltar, fins que vaig entendre, que era perque realment havia viscut, perque van ésser anys molt plens igual que ho son els moments que estic visquent.
L'Emma crida mama, s'ha despertat. Fins la propera
