Etapes

Avui, he dormit 8 hores seguides! be, seguides no, l'Emma s'ha llevat a les 2 per fer un pipi, però s'ha tornat a dormir de seguida i jo també :-) I el fet, es que tinc més son que quan només en dormo 4 jajajaja

Ara comencem a dormir algunes nits, en Jac te gairabé dos anys i l'Emma gairabé quatre. Miran't-ho amb prespectiva, t'adones que tot passa, tot són etapes. Segurament l'etapa del no dormir a les nits encara no s'ha acabat (ara ve l'hivern!), però si que va a millor. Queden moltes etapes, i la veritat, fa pena que es vagin acabant, perquè totes, totes, tenen la seva part dolça.

Per una mama, tenir el seu fill en braços quan no pot dormir, quan está malalt... saber que és a tu i únicament a tu a qui vol... no voldria que això s'acabés. Per això, intento fins i tot aprofitar aquests moments.

Ara estem plenament concentrats en l'etapa deixar el bolquer d'en Jac, i ho fa molt bé! :D

Un suc! Un suc!

"Un suc! Un suc!", és el primer que em diu en Jac només arribar a la guarderia. Sempre li dic, ara quan sortim a fora te'l dono. Hi ha dies que es conforma i sembla que ho enten, altres que no. Avui era dels que no, i... no portava suc, portava un puré de fruites d'aquells que venen amb un bosseta. Li he ensenyat i "nooooooooooooo, un suc!" s'ha estirat al terra i ha arrencat a plorar. La seva professora em mira i em diu "es que te un caràcter...", "digue'm-ho a mi" he pensat.

M'he posat al seu costat i he començat a parlrar amb ell, al final s'ha aixecat i em sortit. Ens em assentat els dos a un replà i li he explicat que no tenia suc, que avui hi havia puré de fruita. Al final, m'ha dit vale, i se l'ha menjat tot tot :-)

Plovia i al posar-lo al cotxet i voler-li posar el plàstic de pluja... una altre rebequeria! mare de deu, hem marxat a buscar l'Emma sense plàstic, per sort, només plovinejava.

Arrivem a buscar a l'Emma, surt ben contenta i m'ensenya el barret de paper que han fet a classe. Els he pujat a tots dos al cotxet però en Jac no li venia de gust que l'Emma també s'hi asaentés. Plors amunt i plors avall, a l'Emma li ha caigut el barret de paper i ha perdut uns gomets, més plors... I clar, la gent que et va mirant amb aquella cara de... "com deixes que els teus fills plorin així?" "fes algo no?",  "Vaia tela de mare..." . Per sort, he après a no fer massa cas d'aquestes cares.

Al arribar a casa L'Emma tenia gana i també volia un suc, han fet un suc tots dos, fins que al final s'han calmat. En Robert s'ha encarregat una mica d'en Jac i jo he pogut enganxar els gomets que havien caigut amb l'Emma.

Finalment dutxa, sopar i dormir.

Tinc una nena i un nen amb molt caràcter, i a vegades no és fàcil... i tot i que envejo els papes que tenen nens fàcils... jo a ells, els prefereixo tal i com són

Mama, tinc pipi

Fa dies que l'Emma es desperta a les nits per fer un pipi. Quan va deixar el bolquer de nits tenia 2 anys i mig. El primer dia que va dormir sense se li va escapar, però el segon dia ja no. A partir d'aquí tot anava molt bé, excepte algún dia que no feia migdiada o bebia molta aigua abans d'anar a dormir i se li escapava, altrament aguantava fins l'endemà al matí sense problema.

I ara que en Jac comença a dormir algunes nits senceres... patapam! l'Emma es desperta dia si dia també, entre dos i tres de la matinada, per fer un pipi. Es clar, l'ha d'acompanyar la mami :)

Però no ens queixem, al final, fa el pipi, l'acompanyo altre cop al seu llitet, i en 5 minuts torna a dormir com un angelet. M'ho agafo amb filosofia, no sé fins quan durará aquesta etapa, ara fa cosa de un mes que li passa. El que sí sé, es que un dia tornará a aguantar fins l'endemà i això s'haurá acabat. Tot passa, però mentre duri, aquí está la mama pel que sigui, bona cara i alegria!

Ha plogut molt

Ha plogut molt des que vaig explotar. En Jac té 22 mesos i mig, l'Emma gairabé 4 anys. Cada dia els estimo més.

En Jac, quan tenia 9 mesos, es va fer una fractura per rotació baixant per un tubogant. Li van enguixar, i a partir d'aquí va començar l'època més difícil que he viscut mai. Es despertava cada 30 minuts, només es volia adormir en braços, plorava de nits, molt. I que podiem fer? Jo el bressolava, si tenia mal, era per culpa meva, jo no vaig vigilar prou. 'Quan li treguin el guix li passará...' pensava. Però no va ser així. Li van treure el guix i continuava despertant-se cada mitja hora, el tenia en brassos gairabé tota la nit. Les ulleres m'arribaven als peus.

Amb això vaig decidir tornar a entrenar, tornar a començar amb el Paleo. Dormia molt poc, em passava nits en vetlla passejant amunt i avall pel passadis de casa, però el fet de marxar a les 6:45 per desconectar, per anar a correr i per anar a la sala em va mantenir amb sentit. No va ser el mateix per en Robert, ell ho va viure diferent. Va tenir un atac d'estrés i va estar ingresat. Una angina? la prova d'esforç i les proves inicials que li van fer apuntaven a això. Per sort, el catetarisme va sortir perfecte, un susto i a canviar de vida. Va deixar de fumar i ara va a nedar, si pot, al mar.

Mica a mica, vam anar re-educant en Jac perquè tornés a agafar un ritme, ara hi ha dies que dorm tota la nit, son contades les que es desperta (avui s'ha despertat). I si no es desperta ell, es desperta l'Emma perquè ha d'anar a fer un pipi, i clar, l'ha d'acompanyar la mama :-) Però no importa, tot passa, tot són etapes i al final lo important és el què has fet per anar-les superant. Lo important és que ells estiguin bé i es sentin estimats.

El perquè

Després d'haver-me reincorporat a la feina aquest passat dilluns i de no haver dormit més de dues hores seguides des de fa no se quan... avui, quan els dos petits i en Robert dormien, va i se'm acud que necessito EXPLOTAR. Després de dos minuts,  he decidit que no es una bona solució, necessito quelcom que m'ajudi a canalitzar. Canalitzar la son, la impotència, les pors, el cansament, la ràbia (si, això també) i l'alegria i la joia de tenir fills. I és que per molt que busquis ajudes externs, que llegeixis, que t'informis... al final ningú et dona una solució a com portar la maternitat Cada nen es únic, i senzillament és un fes-t'ho com puguis, i utilitza el millor dels sentits, el comú.

Per tan, aquest blog no pretén ésser un manual, ni una guia, ni una ajuda per ningú. Simplement un recull d'experiències i situacions, el recull dun dia a dia d'una mare normal i corrent, anònima, com tantes altres.

Tinc dos fills, l'Emma de dos anys i en Jac de 4 mesos. Preciosos, són el meu mon, però des de que els tinc, sobretot des que tinc en Jac, no tinc vida, m'he convertit en un progenitor. Jo feia alpinisme, anava a correr per muntanya, feia ioga i meditació, pintava cuadres, viatjava un munt, tenia temps per llegir, per sortir, per quedar amb les amigues. Amb l'Emma vaig poder continuar anant a correr, amb en Jac ja no em queda res d'aquella vida. I si, tot i que ara soc molt feliç, a vegades la trobo a faltar. Abans em sentia culpable per trobar-la a faltar, fins que vaig entendre, que era perque realment havia viscut, perque van ésser anys molt plens igual que ho son els moments que estic visquent.

L'Emma crida mama, s'ha despertat. Fins la propera