Ha plogut molt

Ha plogut molt des que vaig explotar. En Jac té 22 mesos i mig, l'Emma gairabé 4 anys. Cada dia els estimo més.

En Jac, quan tenia 9 mesos, es va fer una fractura per rotació baixant per un tubogant. Li van enguixar, i a partir d'aquí va començar l'època més difícil que he viscut mai. Es despertava cada 30 minuts, només es volia adormir en braços, plorava de nits, molt. I que podiem fer? Jo el bressolava, si tenia mal, era per culpa meva, jo no vaig vigilar prou. 'Quan li treguin el guix li passará...' pensava. Però no va ser així. Li van treure el guix i continuava despertant-se cada mitja hora, el tenia en brassos gairabé tota la nit. Les ulleres m'arribaven als peus.

Amb això vaig decidir tornar a entrenar, tornar a començar amb el Paleo. Dormia molt poc, em passava nits en vetlla passejant amunt i avall pel passadis de casa, però el fet de marxar a les 6:45 per desconectar, per anar a correr i per anar a la sala em va mantenir amb sentit. No va ser el mateix per en Robert, ell ho va viure diferent. Va tenir un atac d'estrés i va estar ingresat. Una angina? la prova d'esforç i les proves inicials que li van fer apuntaven a això. Per sort, el catetarisme va sortir perfecte, un susto i a canviar de vida. Va deixar de fumar i ara va a nedar, si pot, al mar.

Mica a mica, vam anar re-educant en Jac perquè tornés a agafar un ritme, ara hi ha dies que dorm tota la nit, son contades les que es desperta (avui s'ha despertat). I si no es desperta ell, es desperta l'Emma perquè ha d'anar a fer un pipi, i clar, l'ha d'acompanyar la mama :-) Però no importa, tot passa, tot són etapes i al final lo important és el què has fet per anar-les superant. Lo important és que ells estiguin bé i es sentin estimats.